"Sumérgete en la esencia culinaria y literaria: Santiago Rusiñol regresa con dos fascinantes libros"

En 2023, Dagoll Dagom se despedía de los escenarios con el espectáculo musical "La alegría que pasa", una reinterpretación de la obra teatral que, 125 años antes, Santiago Rusiñol había estrenado en el Teatre Líric, con música de Enric Morera. El espectáculo profundizaba en la dimensión simbólica de la obra y en el potencial transformador que los protagonistas ―Joan, el hijo del alcalde, y Zaira, la artista del circo ambulante― podían ejercer sobre un público juvenil. Al igual que "Aguas encantadas", de Joan Puig i Ferrater, otro clásico en la lectura de bachillerato, la obra permitía una identificación generacional y convertía el tópico del pueblo gris, polvoriento y sin futuro en uno de los temas centrales alrededor de los cuales se desarrollaba la acción.

Sota els efectes, encara, de la ressaca de L’alegria que passa, aquest 2024 s’han editat dos llibres poc coneguts de Santiago Rusiñol: Ocells de fang, primera publicació de l’editorial Cap de Brot, i Del Born al Plata, un llibre de viatges que acompanya els contes de Joaquim Ruyra i Guy de Maupassant en el catàleg d’Edicions del Cràter. En el primer hi trobem una àmplia gamma de personatges estrambòtics que veuen frustrades les seves ambicions. El segon recull les cròniques que Rusiñol, el 1910, escriví per a L’Esquella de la Torratxa, on explica el viatge fet a l’Argentina amb motiu de l’Exposició Universal de Buenos Aires. Els dos llibres foren publicats, el 1905 i el 1911, per dues plataformes clau del sistema cultural del moment: l’editorial modernista L’Avenç i l’editor-llibreter Antonio López, que es resistí a adoptar l’ortografia fabriana.

Què trobem, de Rusiñol, en aquests dos llibres? Segurament el que ens crida més l’atenció és la mirada, sempre agredolça, que projecta el narrador. Aquesta mirada, tan present, també, en els paisatges de Mallorca i Granada que l’autor pinta a l’època, i que tant d’èxit tingueren entre la comunitat exiliada a l’Argentina, es palesa en la tria dels temes (els arquetípics ocells de fang) i en la fina melangia amb què retrata tot allò condemnat a desaparèixer (un passat que a Europa s’ha evaporat i que a Amèrica és amenaçat per un creixement voraç i sense escrúpols). No és estrany que bona part de la narracions es basin en l’ús d’una paradoxa ben divertida: l’afany per significar-se a través d’un ideal superior és aterrat per una gana omnipresent, sovint expressada en boques i panxes buides. El “símbol s’ha fet carn d’olla”, pensa un inventor mentre somnia.